Verdaguer publicà Flors del Calvari el 1896, en plena crisi personal, com a resultat poètic d'un profund trasbals interior. El recull aplegava composicions escrites, majoritàriament, durant els dos anys anteriors.
Algunes flors, en efecte, es poden llegir com a correlat poètic dels virulents articles "en defensa pròpia" apareguts en la premsa barcelonina pocs mesos abans. Si Baudelaire, autor de Les fleurs du mal, es debatia entre el spleen i l'idéal, a les Flors del Calvari Verdaguer es mostra esqueixat per l'atracció del cant i la dolorosa realitat del seu calvari personal. En tots dos florilegis, tanmateix, s'hi pot percebre una mateixa interrogació romàntica sobre el sentit de la poesia i la funció social del poeta.
La present edició, a cura de Narcís Garolera, reconegut especialista en l'obra de Verdaguer, vol posar a l'abast dels lectors d'avui, en volum independent i amb les màximes garanties textuals, un títol revelador del canvi operat en la poesia d'aquest autor als darrers anys de la seva vida.
