En totes les novel·les de Sebastià Juan Arbó hi ha una desolada concepció de la condició humana hereva del mestratge de Dostoievski, així com la recurrència de temes i símbols: la visió tràgica del món, la marginació i la solitud, i imatges de gran potència, com la del presoner o de les tenebres.
Camins de nit (1935), una de les seves novel·les més ambicioses, encaixa de ple en aquests paràmetres, amb la particularitat de tenir un final més esperançador. Tot i això, les situacions de crueltat, les escenes violentes, el passat secret i vergonyós i l’univers primitiu d’un cert ruralisme es barregen amb fets de sang, crims i venjances.
