Els records d’una Girona imponent, de vegetació inesgotable; els d’una platja de Palamós orientada a llevant, anomenada la Fosca; els de les Carmelites i les Escolàpies; els dels germans, els pares i els avis; els escoltes i els amics; els de l’institut i la universitat, ja a Barcelona. Paraules,
converses, cançons i algun vers; records d’un nen tranquil però de ment inquieta que s’apleguen en aquestes emotives memòries de Joaquim Nadal i ens guien pels primers passos, tot fent tentines, de l’home, el polític i l’escriptor.
Són pàgines que recorren uns anys marcats per la duresa i les dificultats de la postguerra, amb les proverbials cartilles de racionament, i que rememoren la innocència de la infància i la curiositat de la joventut. Pàgines que, sobretot, palesen l’orgull d’haver crescut en una època i uns
paisatges que potser no tornaran, però que queden escrits.
«Ara sí que sé, i en tinc un record viu, que jo era un nen tímid, espantadís, d’una certa fragilitat, temorós, poc llançat, quiet i callat. Més donat a llegir el diari o escoltar la ràdio a tocar la llar i assegut al sofà, si podia aprofitar que l’avi era a la taula del menjador passant els comptes del dia...»
