Un observador i un tafaner, així es descriu Joaquim Carbó quan era petit. Un nen curiós enmig d’unes circumstàncies estranyes i anòmales que no podia deixar de fixar-se en tot el que l’envoltava. Avui, esdevingut un escriptor estimat i respectat, ens regala les seves memòries d’infància. Els amics, l’escola, els cinemes i les lectures; els carrers del barri de Gràcia, els edificis que ja no hi són i els llocs de tota la vida, a Caldes. Pàgines que reviuen amb emoció i nostàlgia uns anys molt difícils de la nostra història, els de la Guerra Civil i la postguerra, però que, malgrat la misèria i la sordidesa imperants, respiren alegria i goig.
«Amb el pare altre cop a casa, vam tenir la sort de reprendre aquella intensa vida familiar, tan senzilla i modesta com plena d’afecte i tendresa, que mai no ens haurien hagut d’alterar. Malgrat les circumstàncies, però, sóc ben conscient que vam tenir sort perquè vam sobreviure i ens vam recuperar.”»
