¿Quina dosi de racisme, de misogínia i d'homofòbia necessita la literatura catalana actual perquè pugui impactar lectors, crítics, professors i sortir als programes de lectura? El culte a la mort, l'irracionalisme, el gust per l'atrocitat i l'apologia de la violència, ¿s'han tornat incentius? ¿Hem de veure en el genocidi jueu una línia vermella que ha de ser travessada pels nostres creadors més agosarats? La mofa de l'assassinat en massa dels gitanos a les cambres de gas, ¿un llenguatge poètic, mitjançant la coartada del políticament incorrecte? ¿Què exigeix a la creació literària la llibertat d'expressió? Aquest llibre toca aquestes qüestions arran d'una polèmica que va saltar a la premsa de manera intermitent el 2006 i el 2007, i que va ser ofegada, ben aviat, pels mateixos mitjans. Aquesta censura d'aleshores explica tot el que hi pugui haver d'alarmant i d'excessiu en el llibre que el lector té suara a les mans, tant pel nombre de reaccions que aplega com per la rara conjunció d'autors implicats. Creiem que aquesta controvèrsia és crucial en el marc polític de l'Europa actual. Ara bé, a mesura que estirem el fil, ens adonem que el problema és tentacular i afecta una bona part del nostre establishment cultural. Sembla que tot estigui permès quan es tracta de fer-se un lloc en les tribunes d'opinió o de cridar l'atenció d'editors i d'investigadors. I és aquesta tendència a esbotzar, a costa sempre del dolor aliè i dels horrors de la història, així com el reciclatge suspecte de Heidegger, Nietzsche, Eliade i Cioran, el que fa que haguem de parlar d'una crisi nihilista en el cor de la nostra literatura i de la nostra universitat. Però és molt més que això. Al capdavall, no es busca sinó alimentar el ressentiment i endormiscar la capacitat crítica. I minar, definitivament, el concepte de llibertat d'expressió. Som davant d'un fenomen que no és gens nou i que ja va ser analitzat amb punxa per Adorno i Horkheimer a la Dialèctica de la Il·lustració, un llibre de referència, paradoxalment (o simptomàticament), per a aquests amants de la truculència i del feixisme.

L´any 2004, Perejaume va ser convidat per l'Ajuntament de Barcelona a dissenyar el cartell de la Mercè i ja aleshores va pessigollar les elits del país amb la seva reducció entre un dintre (pagèsic, bo, nostrat, poètic, fullverd, amenaçat) i un defora (turístic, dolent, aliè, antipoètic, gristotxo, amenaçador): «Hem de fer-nos, els artistes, pagesos? Un turista plantat és un pagès? Pot tornar a pagès aquell que ha estat turista?» Si amb aquest «contraeslògan» Perejaume ens incitava a fer un camí de reflexió «entre l'humor i la metafísica» sobre el futur de la nostra cultura i dels nostres paisatges (només urbans?, només arbrats?, i els mentals?, que potser no hi tenen cabuda, també, els mentals?), ara no podem sinó estireganyar aquell envit de preguntes i afrontar la realitat en què, segons Perejaume, nosaltres, els catalans, vivim: «pagesa i turística», ras i curt. ¿És legítim, doncs, que un intel·lectual foraster denunciï un aforisme feixista escrit en català? Un intel·lectual no-català que, volent-se plantat en els debats del país, critica un aforisme en català feixista, ¿és, com vol Agustí Colomines, un «turista intel·lectual»? ¿Pot tornar a ser un intel·lectual internacional aquell que s'ha immiscuït com a turista en els afers pagèsics ultralocals?
Quan el director d'Unescocat i professor d'història contemporània a la UB veu en Auschwitz la culminació de les ciències socials i en «l'Holocaust» un homenatge als jueus, en tant que poble escollit; quan la canonització del Taller Llunàtic rep el suport incontestat d'una part important de la comunitat acadèmica (UIB i UAB); quan en un col·loqui universitari es presenten textos pamfletaris amb acudits sobre les cambres de gas i amb atacs neonazis a la comunitat gitana com si fos innòcua literatura subversiva; quan «la Guerra dels Tres Anys» (1936-1939) és juxtaposada negativament, per Miquel Bauçà, en el pla ontològic, amb l'extermini dels jueus d'Europa i això serveix per articular un discurs inquietant sobre la pròpia identitat; quan el director d'un centre educatiu per a adults i catedràtic de filologia catalana incita en el seu blog a l'odi racial i a l'homofòbia; quan la revista Els Marges es val de Hegel i del menyspreu a la raó per validar un «tot s'hi val», sense tocar un cabell del neonazisme i de l'antisemitisme, és que en passa alguna de ben grossa dins del magí dels nostres pagesos il·lustrats. La recepció d'aquest llibre col·lectiu i contingent, en què tot això és desgranat i debatut, mesurarà la coherència de la recepció, a casa nostra, d'una obra com Jo confesso, de Jaume Cabré. Mentrestant, K. L. Reich, d'Amat Piniella, continua sense traduir a l'alemany, al polonès, al francès, a l'anglès, a l'italià, a l'hebreu... Aquests estrangers! Quina realitat veurem, fora de la merament duèlica i dual, si algun dia se'ns acaba la coartada de la victimització?

Hi intervenen: Arnau PONS (coord.) / Ferran AGUILÓ / Xavier ANTICH / Fina BIRULÉS / Jean BOLLACK / Enric CASASSES / Adrià CHAVARRIA / Emmanuel FAYE / André LAKS / Louise L. LAMBRICHS / Josep Maria LLURÓ / Felip MARTÍ-JUFRESA / Henri MESCHONNIC / Antoni MORA / Rosa PLANAS / François RASTIER / Rossel·la SAETTA COTTONE / Simona SKRABEC / Llibert TARRAGÓ / Tim TRZASKALIK / Heinz WISMANN / Idith ZERTAL