L'inici d'aquest Diari d'hivern ens situa en una perspectiva autobiogràfica. 3 de Gener de 2010 falta un mes exacte pel seu 64 aniversari i Paul Auster sent que, donat que el temps passa ràpid, potser ha arribat el moment de deixar a banda els contes i intentar examinar què ha suposat viure en aquest cos, intentar recordar, intentar reviure les sensacions exactes que han marcat la seva vida (una mena de fenomenologia de la respiració), fer un inventari de les ferides del cos, les marques d'una vida; un inventari de les cases en les que has viscut; dels amors amb qui les ha compartides (juvenils o dels de tota una vida); fer un repàs de les morts (la de la mare), deixar constància de l'amor (incontestable) per la seva meravellosa dona (Siri Hustedt), de la família...
En definitiva, un diari personal, força íntim i molt sincer, motivat per l'edat i el temps que passa, que només en part desmenteix allò de «Totes les famílies felices s'assemblen. Les dissortades, cada una ho és a la seva manera.» Una manera de deixar constància per escrit i, per tant, de recordar i de fixar permanentment (de donar-los vida més enllà de la vida) les persones i tot allò que l'han conformat com a persona.