En l'epíleg d'aquest llibre, en Jordi Solé i Camardons explica la seva militància independentista, que li ocupa tota la vida adulta, amb una contumàcia que és fàcil d'entendre avui dia però que fa deu o vint anys era incomprensible per la majoria de catalans. S'hi endevina un profund amor per Catalunya, una Catalunya que ell defineix com a "nació en construcció", és a dir, com a una entitat dinàmica que és el resultat de la gent que hi viu. Per això no ens ha d'estranyar que, ja des del títol, relacioni de manera directa la supervivència de la llengua catalana -i qui diu llengua diu cultura-i la independència. Més d'un i més de dos definidors del projecte nacional català opinen que la llengua no és un factor essencial i que, per tant, no pot ser tampoc un element de pes en la decisió d'optar per la independència. En un gest molt català, es rebaixa la importància del que és important pel simple fet que no és compartit per tothom. "Vamos a hablar la lengua que nos une", era un dels postulats de les esquerres diguem-ne sucursalistes durant la Transició.(...)